Maurici Jaumandreu -

La política catalana no deixa de sorprendre’m. Els partits parlamentaris, aquells que negocien, pacten i acorden l’activitat institucional del nostre país, han tornat a demostrar la seva supeditació al mercat immobiliari amb el recent Pacte Nacional per l’Habitatge. Dic això perquè el que s’amaga al darrere de les bones paraules amb què volen justificar aquest acord, hi ha un nou impuls a l’especulació urbanística.

En efecte, des dels mitjans de comunicació se’ns reenvia el mateix discurs que elaboren els gabinets de premsa del Govern: el nou pacte —diuen— és una mesura per solucionar el problema d’accés a l’habitatge que presenten milers de persones al nostre país. Aquesta «solució», que es plauen d’anunciar com un gran «avenç social» (!), consisteix que l’administració posi el sòl urbanitzable (i potser el que encara no ho és) a disposició de promotors immobiliaris a canvi que un 50% dels habitatges que s’hi construeixin siguin «protegits». La pregunta, però, és la següent: de quin tipus de protecció parlem? Es tracta d’habitatge protegit per adquirir en règim de propietat, o en règim de lloguer?… I també: quin d’aquests dos règims pot solucionar el problema de l’accés a l’habitatge amb què ens trobem milers de persones d’aquest país?



Aparentment, la mesura podria veure’s amb bons ulls per part del ciutadà incaut. Ara bé, l’única solució per a molta gent no passa per adquirir en propietat un habitatge protegit, sinó pel fet de poder-ne llogar un. Som molts els que no podem permetre’ns plantejar la possibilitat de comprar un pis, per més protegit que sigui! Sense sous estables, i amb uns tipus d’interès creixents, l’únic camí viable per a molta gent segueix sent el lloguer, respecte el qual no es percep cap canvi substancial amb aquest pacte nacional. Els milers de persones que fa mesos que manifesten que «no tindràs una casa en la puta vida» no reclamen ser propietaris de pisos. El somni petitburgès del treballador que aconsegueix ser propietari pertany a una generació anterior i substancialment diferent de la que avui reclamem el nostre dret a l’habitatge. Nosaltres tan sols demanem poder viure en pau i tranquil·litat, amb uns mínims de dignitat, i poder elegir la relació que desitgem amb les quatre parets que ens acullen cada vespre a l’hora de sopar.



Tan senzill com això.

Ja per acabar: per què quan dos drets constitucionals xoquen en interessos, en aquest cas el dret a l’habitatge i el dret a la propietat, sempre en surt perjudicat el mateix? Fins quan viurà la gallina dels ous d’or? A Cerdanyola, ja ho saben vostès, també amb això ens han volgut fer capdavanters.

(Article publicta a Tot Cerdanyola 18/10/2007)