Explica que estava treballant a la verema amb els seus avis quan li van proposar encapçalar la llista de la CUP per a les eleccions del Principat, una cosa que assumeix amb «responsabilitat i cert vertigen», però sense oblidar que els moviments socials segueixen sent el seu «espai predilecte i la millor escola de democràcia radical». A tenor dels 27.111 avals recollits per presentar la candidatura de la CUP, és probable que el proper 25 de novembre posi un peu en el Parlament, mantenint l'altre -assegura a Gara David Fernández- al carrer.

En ple debat intern de la CUP sobre les eleccions, escrivia que les claus eren tres preguntes: Com? A fer què? I amb qui? Endavant…

A portar la veu del carrer, dels sectors desposseïts per la crisi i de la gent que més ha lluitat per la independència d'aquest país, que ha estat permanentment silenciada en les últimes quatre dècades. I amb qui? Amb les lluites populars i socials que estan obertes en aquest país, en un cicle en el qual la societat ha estat el Parlament més important, amb 870.000 persones desobeint en les consultes sobiranistes i amb una explosió d'indignació i de lluita contra les pitjors retallades des del final de la dictadura.

Quin seria el paper de la CUP en el Parlament?

Una política en la qual la centralitat continuï estant al carrer. Estar al Parlament suposaria tenir una eina més que operaria com a altaveu del carrer i també com a espai per trencar el discurs hegemònic. En uns Països Catalans amb tres milions de pobres i dos milions d'aturats no es pot parlar de normalitat política. És un estat d'excepció per a la majoria social.

Sol dir que les CUP vénen de molt lluny. D'on?

Vénen de l'esquerra independentista que neix en 1968. Vénen de moltíssim sofriment i moltíssima repressió, d'una transició en la qual són només 2.000 les persones que l'11 de setembre de 1978 van al Fossar de les Moreres a dir que estan en contra de la Constitució espanyola i que volen un referèndum. Passen per una experiència de propaganda armada que és Terra Lliure i per moltíssimes divisions i escissions en les dècades dels 80 i 90. La CUP recull el millor de la tradició històrica i de totes les derrotes de les quals sempre s'aprèn, i sap reconceptualitzar la unitat popular al segle XXI.

Mirant el panorama, fa l'efecte que les condicions objectives són bones per al creixement de la CUP…

Crec que desgraciadament, la realitat és la millor aliada de la CUP. Tot allò que l'esquerra independentista i els moviments socials porten dient des dels 80 l'estem vivint avui amb un dramatisme exacerbat. Però no negaria que venim d'una derrota de les esquerres, no només perquè la hagi infringit el neoliberalisme, sinó també perquè les esquerres s'han fet l'harakiri. El més important que pot fer la CUP és teixir l'esperança per reconstruir, al costat dels moviments socials, un bloc de ruptura i transformació social profunda.

Falta construir alternatives d'esquerra o ja hi són però costa comunicar-les?

Jo crec que ja existeixen. En la meva vida quotidiana, jo tinc molta sort perquè treballo i visc en el cooperativisme i per cada àmbit de les contradiccions que ha generat el sistema com a condicions de vida, jo en conec alternatives. Per tant, crec que la millor notícia que té aquest país, i també altres experiències com Euskal Herria, és que ja tenim unes alternatives. Aquest és el difícil repte que tenim: construir una democràcia profunda en el cor de la bèstia. Hem de construir una alternativa que sigui la cinquena columna dels pobles oprimits del planeta

Com es veu des de la CUP el gir independentista de CiU?

Nosaltres portem 30 anys demanant aquest referèndum. Aquell dia hi serem. El que demanem és que es donin garanties perquè es faci i que sigui vinculant. Però a més, què significa independència en un moment com l'actual en el qual estem intervinguts per la Troica europea? Anem un pas per davant i diem que en la independència ens trobarem, però el debat és ja el canvi de model, perquè un país sense justícia no és un país, és una altra gàbia.

Serà difícil parlar de canvi de model i de debat social davant l'hegemonia de la qüestió nacional?

Jo crec que no. El que hi ha és un discurs de les elits i una qüestió de relat. Mas viu a Pedralbes, que és el Neguri d'aquest país, però no sap el que està passant a Hospitalet, ni quin és el drama de les classes populars. Però és veritat que el poder de Convergència per generar una imatge i un relat és espectacular. I sí, hi ha un debat molt pervers; el que passa és que això és històric en Convergència, sempre ha agafat la senyera per tapar tota la resta.

Tant com ara?

No tant com ara, però també han convocat unes eleccions just quan s'havia d'aprovar una comissió d'investigació sobre la màfia convergent al món sanitari. El repte de la CUP és trencar el seu relat, tenint la memòria com a antídot: Convergència va fer president a Aznar, va retallar l'Estatut, va signar el pacte del Majestic i va blindar la Constitució en el seu moment.

Què li sembla l'Assemblea com a actor polític?

L'Assamblea ara mateix opera com a tensor perquè Mas no faci marxa enrere. Si defrauda, a qui defraudarà en primera instància serà a l'Assemblea, que li ha donat un marge de confiança. Aquí sí que hi ha un debat polític per a nosaltres, perquè no fa falta que sigui un xec en blanc; la Diada és històrica perquè la gent surt al carrer, no perquè els reben en el Parlament.

Des de fora de la CUP s'havia parlat de la possibilitat de formar tant un front d'esquerres com un front independentista. Tot ha quedat en res. Què és el que fa la CUP diferent de la resta de partits?

Per començar, el que és vergonyós de l'acció política col·lectiva és que aquí només es parli d'unitat 15 dies abans d'unes eleccions. On mai trobaran a la CUP fent acords d'unitat és en els despatxos, la unitat es fa al carrer i en la realitat social. Sobre les diferències, són moltes: per començar, la territorialitat dels Països Catalans, que insistim, van de Salses a Guardamar i de l’Hospitalet a Burjassot i de Garrotxa a Maó. Una altra: l'impossible divorci entre l'alliberament nacional i l'alliberament social. La profunditat dels canvis socials que volem és una altra diferència, des del feminisme a l'ecologisme, passant per l'antimilitarisme i el sindicalisme. L'última diferència, que igual és la primera, és la forma de fer política, la forma d'entendre la política com a transformació de la societat i no com a gestió del poder.

I ja per acabar, coneix de primera mà la realitat d'Euskal Herria. Com veu les eleccions d'avui?

Amb un nivell d'esperança altíssim. La metàfora d'un demà compartit és el castell en el BEC: la possibilitat d'un projecte democratitzador d'unitat popular en el cor de la UE, aquesta màquina de guerra neoliberal. Euskal Herria i els Països Catalans, des de la mobilització al carrer, la desobediència civil i la via electoral, poden contribuir a precipitar un nou temps dels comuns. I davant el pervers panòptic del segle XXI on caminem tancats, allò que va dir Arnaldo Otegi: «les presons buides i els carrers plens». No trobo millor metàfora de la democràcia, la igualtat i la llibertat que ens esperen. I per descomptat, l'abraçada més imprescindible, més càlida, més internacionalista i solidaria per al segrestat a Logronyo. El temps de les llums ja crida a la porta

Font: Gara